miércoles, 16 de enero de 2013

MIQUEL MARTÍ I POL

            Desde que perpetro artículos en este blog, estaba en deuda con  este gran poeta catalán por el que tengo una profunda estima. Hace tres años preparé una antología de su obra que sigue inédita. Poco a poco, iré dando a la luz algunos de sus versos y así podréis comprobar la alta calidad de su poesía. Sobre su vida, es mejor que sea él mismo y en su lengua el que se presente:

Em dic Miquel Martí i Pol vaig néixer a Roda de Ter, a la comarca d'Osona, el dia 19 de març de l'any 1929 i sóc el segon de tres germans, tots nois.

            A continuación, nos cuenta de su enfermedades y de sus poemas, de su boda y del hambre de la posguerra:

Ben curat de la tuberculosi no ho vaig estar fins als vint-i-cinc anys. Quan en tenia vint-i-set, el 1956, em vaig casar amb la meva xicota de tota la vida, que havia suportat estoicament la meva malaltia. El 1958 vam tenir una filla i el 1965 un fill. Jo vaig continuar treballant al despatx de ca la Tecla Sala, llegint i escrivint versos. A més a més, però, feia altres coses. Els anys de la postguerra van ser molt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. A finals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca, maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat que ens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era un moment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat. Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el que sentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensava m'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinó lluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid i grotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passava d'allò més bé.

            Y así termina Miquel su pequeña autobiografía:

L'any 1970 em vaig posar greument malalt altra vegada. Una esclerosi múltiple, aquest cop, que en pocs mesos em va deixar com estic ara, és a dir, quasi paralític. Un altre cop vaig llegir i, sobretot, escriure molt. No han estat fàcils, aquests anys, i segur que tampoc no ho seran els que pugui viure. De fet, no ens enganyem, viure mai no ho és, de fàcil. L'any 1984 va morir la meva dona. L'any 1986 em vaig tornar a casar, pel civil, aquesta vegada. La meva segona dona també em suporta estoicament, a mi i a la meva malaltia.

            Sin embargo, nada mejor que un poema para conocer a un poeta. Aquí tenéis éste en que expresa eso que sabemos los que vivimos en “la gruta de las palabras”: que, bien mirado, no somos más que eso, palabras.


 

 

NOSOTROS, SI LO MIRAMOS BIEN


 

Nosotros, si lo miramos bien, no somos más que palabras,

ordenadas, si queréis, con altiva arquitectura

contra el viento y la luz,

contra los cataclismos,

en fin, contra los fenómenos externos

y las internas rutas angustiosas.

Nos alimentamos de palabras

y, algunas veces, habitamos en ellas:

así en las elementales palabras de la niña,

o en las esmeradas oraciones

dedicadas a alabar la eterna belleza femenina,

o, también, en las últimas frases

del discurso de la vida.

Todo, si lo miráis bien, converge en nosotros

porque lo vamos asimilando,

porque lo queremos convertir en palabras

y que perdure en el tiempo,

el tiempo que no es otra cosa

que un gran bosque de palabras.

Y nosotros somos los habitantes de este bosque.

Y más de una vez nos hemos reconocido

en algún antiquísimo tronco,

con la reproducción contrahecha

de una pintura antigua,

y nos hemos quedado indecisos

como aquel que desconoce la ciudad que visita.

Pero nuestra misión es hablar.

Dar luz de palabra

a las cosas inconcretas.

Elevarlas a la luz con los brazos de una expresión viva

para que triunfen en ellas.

Así todo, está claro, sin vivir muy cerca de las cosas.

Nadie podrá negar que la tarea es pesada.

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario